|
Total Usuaris
  Loading...
|
|
|
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dilluns, 8 d'abril de 2013 06:49 |
.jpg)
Podem celebrar que ja fa 25 anys que es va inaugurar la Residència Municipal ‘El LLedoner’ en el nostre poble. Es va començar a construir quan hi havia el senyor Eduard Casajoana d’alcalde i es va inaugurar quan hi havia d’alcalde el senyor Ignasi Sala.Actualment,al fer aquesta celebració,hi tenim d’alcalde el senyor Joan Carles Batanés.
Les residències són un servei important que es fa necessari cada cop més,ja que, l’esperença de vida s’allarga, i això comporta que moltes vegades les persones necessitem ajuda,ja sigui per malaltia o per falta de força.
La primera directora de la Residència ‘ El LLedoner’ ,va ser la senyora Montserrat Camprubí;després la va substituir la senyora Sandra Palomino;actualmente hi treballa la senyora Dolors Guitart.També recordo a persones que fa anys en van ser residents: Avelina Muixí,Consuelo Baró,Antonia Noguera,Roser Colillas,Joan Chico…i moltes més que eren persones conegudes de tota la vida.
Jo no pensava que, a casa nostra,poguéssim necessitar aquest servei tan aviat. Però les coses van com van i la realitat ens fa prendre decisions quan convé prendre-les i no quan nosaltres voldríem.
Puc dir que la Residència’ El Lledoner’ mereix tota la meva gratitud i tot el meu respecte.La direcció,el servei metge,i els altres treballadors,fan la seva tasca de professionals amb gran cura. Entre tots, aconsegueixen que les persones residents i també les del centre de dia s’hi sentin acollides i segures.Estan ben ateses en un ambient familiar i agradable.
La Residència ’ El Lledoner’ no és gaire gran,jo sé que convé que se’n construeixin més de residències i espero que així sigui,o bé que es pugui engrandir aquesta.Tanmateix el fet que’ El Lledoner’ sigui petita crec que, d’alguna manera,pot facilitar que, entre els que l’administren,i els que hi treballen junt amb els familiars dels resident, s’estableixi un contacte proper i viu que fa un gran bé, tant a les persones grans com en els seus familiars.
Cal donar doncs les gràcies a l’ equip de govern de l’ Ajuntament de Sant Fruitós de Bages,a la Regidoria de Serveis Socials,a la Direcció de la Residència ‘ El LLedoner’ i a tots els que hi treballen, agrair-los que les persones que ho necessitem poguem tenir aquest servei al nostre abast.I que sigui per a molts anys!
FELICITATS A LA RESIDÈNCIA MUNICIPAL ‘EL LLEDONER ‘ PER AQUESTS VINT-I-CINC ANYS DE SERVEI SOCIAL AL POBLE DE SANT FRUITÓS!.
Teresa Riquelme
|
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dimarts, 19 de març de 2013 11:24 |
.jpg)
BENVINGUDA PRIMAVERA
Benvinguda Primavera que ens endolceixes l’entorn;
les plantes ja reviscolen,el fred va marxant lluny,lluny…
Floreixen les margarides i també els senzills boixacs;
també els lliris blaus campestres ,que ningú no ha conreat,
Pensaments i ravenisses,argelagues,cirerers,ametllers i violetes…
venvinguts en el recer!
Aviat tancarem l’estufa i això ens anirà molt bé,
que s’acabi la misèria i els mals governants també.
Que retorni el bon senderi pels que no n’han tingut mai,
i els desgavells que s’arreglin,amb bona voluntat i afany.
Benvinguda primavera!
Com jovenalla gentil,que treballa i no ensopega,
t’esperem amb cor senzill.
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dilluns, 25 de febrer de 2013 10:20 |
|
Estem vivint un temps tan curul de problemes greus,en gairebé tots els àmbits de la nostra societat,
que no és estrany si ens sentim impotents i desilusionats.Exigir que s’aclareixin els fets i que pagui qui
l’hagi feta,crec que és demanar el mínim.Com també demanar disculpes si a algú se l’ha acusat sense
motiu.Si aquesta situació de conflictes no resolts continua, ens podríem tornar molt mal fiats i tampoc es
pot anar pel món sense reposar en la confiança de persones que sí que en són d’honorables.
A voltes,per distreure’m d’angoixes, m’agrada recordar pel.lícules,tant les d’abans com les actuals.
És normal que, a les pel.lícules que vaig veure de jove, s’hi afegeixi la nostàlgia; la nostàlgia de ser conscient
de què el temps passa molt de pressa.
Vacances a Roma,ens va descobrir una Audrey Hepburn fins aleshores desconeguda.
La noia dolça,d’ulls de gasela,esvelta i simpàtica, va fer el paper d’una princesa:la princesa Anna.La princesa
Anna, quan és a Roma, s’escapa una nit perquè no pot suportar més la severitat del protocol que la feia estar
tancada i avorrida.
La troba un periodista que es guanya la vida com pot i aquest periodista, en un primer moment, pensa treure
partit de la troballa.Pensa fer un gran article que li pagaran molt bé si publica l’escapada de la princesa.
Però passa que l’Anna i el periodista Joe (Gregory Peck) s’enamoren.Joe representava un paparazzi d’aquell
temps,i quan veu que faria quedar malament a una princesa tan encantadora i tan innocent com era l’Anna decideix no fer públiques les fotos que li han fet, d’amagat i amb enganys,encara que hi perdi molts diners.El final de la pel.lícula és d’una elegància i d’una emoció molt grans…Audrey ens ha deixat un record deliciós.
Però la vida s’imposa i podem veure moltes realitats que ens poden fer caure l’ànima als peus.Qui es podia imaginar
el cas d’ Iñaki Urdangarin el dia que es va casar amb la infanta Cristina? Tots dos ben plantats, i se’ns feien tan simpàtics!
Teresa Riquelme
.jpg)
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dimarts, 19 de febrer de 2013 10:36 |
L’he vist una pila de vegades i no em cansa mai tornar-la a veure,i és que me’n vaig enamorar.
L’Escarlata vivia feliç a Tara fins que el seu cosí Ashley es va casar amb la bona de Melanie.Llavors va començar per Escarlata una pena d’amor.Per si això fós poc,esclata la Guerra de Secessió,la Guerra Civil dels Estats Units.I per si això no fos prou ,la Melanie està a punt de parir quan entren les tropes enemigues.La Melanie infanta, com bonament pot,amb l’ajuda d’Escarlata però eren a Atlanta,i naturalment, Escarlata vol fugir cap a casa seva, a Tara.
Rhett Butler l’ajuda a marxar,però no fins a casa seva.El jugador empedreït i faldiller, se’n va a defensar la causa que ja estava perduda.Ho fa pel seu propi honor,no perquè cregui en la causa del sur.
La casa d’Escarlata està destrossada,la seva mare és morta,el seu pare embogeix i les seves germanes són una mica bledes.La guerra s’acava i llavors sorgeixen els especuladors,els nous rics i els sense escrúpols,(en aquella época també n’hi havien).Escarlata defensa Tara, la seva casa,amb ungles i dents.Mai dels mais la vendrà al nou ric de torn.
Amb unes cortines es fa un vestit de vellut verd que per mi és el vestit de vellut verd més bonic de tots els temps i se’n va a buscar a Rhett Butler.Tot ,abans de vendre la casa de la seva joventut, de la seva història i de la seva família.
Rhett Butler n’està ben enamorat de l’Escarlata,però és un gat vell.I l’Escarlata continua enamorada del seu cosí,l’Ashley,aquell senyor que no era ni carn ni peix.L’Escarlata s’ha fet gran i s’ha endurit.Aquí comença una nova etapa de la seva vida...Escarlata tenia un sistema per quan estava engoixada, deia:”Això ja m’ho pensaré demà,ara em tornaria boja!”
Tot ho podia aguantar l’Escarlata,menys la pèrdua del seu estimat…Fins que s’adona, una mica tard, que tot era una obsessió, un miratge, una il.lusió…Fins a sempre Escarlata!
Teresa Riquelme
.jpg)
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dijous, 24 de gener de 2013 17:43 |
|
Hi havia una vegada un nen a qui de nom havien posat Gresolet. Vivia en una casa alegre i darrere la casa, hi havia un hort ple d’arbres fruiters que eren una joia. El Gresolet, però, tenia un problema, i era que els seus companys es reien del seu nom. Li deien:
-Mira que s’hi van ben lluir en posar-te aquest nom! No hi ha cap altre nen a l’escola que se’n digui. Gresolet! Gresolet! camina dreeet! Li cridaven.
Un dia de tardor, el Gresolet, després d’haver jugat molt, es va asseure sota una figuera i pensava en el seu nom. Li feia vergonya dir-se Gresolet, i mentre hi pensava, anava observant tres gats que tenien a casa seva. Un es deia Xerric, l’altre es deia Xerrac i la gata es deia Dolça.
El Xerric dormia a terra. Tot d’una, va fer una estirada de potes mentre obria els dits en un gest de complaença i de satisfacció. Sentia, alhora, la tebior de la terra escalfada pel sol i la fresqueta de l’aire. El Xerrac també feia veure que dormia, però no era veritat: tenia les parpelles un pèl obertes i per la finíssima escletxa observava tot el que passava a l’hort. La gata, la Dolça, s’havia apropat al Gresolet, s’havia ajagut al seu costat arrambada a la seva cama. Ronronejava contenta.
Havia fet un dia agradable i els arbres de fruita tardorenca, pomeres, pereres, caquis, codonys i una figuera, desprenien en l’aire una aroma ensucrada. El Gresolet pensava que els seus gats no tenien cap problema amb el seu nom. Estaven ben tranquils amb els noms que els havien posat i ningú se’n reia.
Ell, moltes vegades, havia dit a la seva mare que els nens es mofaven del seu nom i la seva mare li responia que no en fes cas, que Gresolet era un nom bonic. Li explicava que Gresolet venia de gresol i que un gresol era un vas molt resistent en el qual, antigament, es fonia or. També es donava el nom de gresol a un vas petit on es posava oli i un ble i servia per fer llum. El Gresolet, però, no en quedava gaire convençut, malgrat aquestes explicacions tan boniques.
L’arbre que havia treballat més aquella tardor amorosida pels ruixats havia estat la figuera. Havien tingut figues per donar i per vendre i encara n’havien pogut deixar algunes a les branques més altes perquè se les mengessin els ocells.
El Gresolet era un nen que gaudia amb passió de cada sensació nova que sentia. I allà, a l’hort, hi trobava una pila de coses interessants: formigues, cargols, cuques de llum, sargantanes ... Tot el que hi havia a l’hort l’envoltava com si fos un oasi de pau. Els diversos tons de les fulles el fascinaven: verds, marronosos, grogosos i rogencs que es barrejaven amb audàcia i feien de l’hort un lloc atractiu i acollidor.
S’apropava el capvespre, els ocells xerrotejaven i, d’una revolada, es ficaven dins els arbusts a la recerca d’un bon amagatall o es posaven sobre les branques dels arbres, arraulits sota les fulles, per passar-hi la nit. El sol s’amagava de pressa darrera d’uns núvols esfilagarsats com una mosquitera vella i deixaven anar el darrer rastre de llum del dia. Gairebé tot es preparava per al son de la nit. El Gresolet va entrar a casa; era l’hora de sopar.
Aquell vespre, però, el Gresolet se sentia inquiet i quan tots els de casa dormien, ell que surt altre cop a fora, a l’hort. Els mixos se li van apropar, ells tampoc tenien son. Se li fregaven a les cames delerosos de carícies. La Dolça miolava manyaga, el Xerrac era una mica gelós i el Xerric sempre mirava si podia pispar la ració de menjar dels altres. El Gresolet pensava que els gats també volien moixaines, com ell mateix. Tothom desitja que l’estimin. Fins i tot els gats, que són tan independents, són capaços d’estimar molt els seus amos.
El Gresolet no sabia gaire bé què volia fer. Xino-xano es va apropar a la figuera i es va arrapar a la soca. Mig distret, va mirar enlaire, cap al cel.
Llavors va fer una descoberta. Va ser conscient, per primera vegada, de la immensitat i la grandiositat del firmament en una nit poblada d’estels i amb una lluna que feia el ple. Li va semblar que el cel era com una gran capa de vellut negre adornada amb trossets de brillants.
El Gresolet va alçar la mà com si volgués tocar aquell cel brodat d’or i brillants, però de seguida es va avergonyir del seu gest. Els estels eren lluuuny! i va entendre que mai, mai, no els podria haver.
El Gresolet estava absort mirant el cel. I vet aquí que va observar la carassa rodona i pàl·lida de la Lluna. Va veure com se li dibuixaven dos ulls ametllats i una boqueta de maduixa. La Lluna, com si ho digués per a ella mateixa, va fer :
-Ai, ai, està a punt de néixer un estel i encara no li hem triat el nom!
Un cop dit això, va fer una ullada un pèl desmaiada en direcció a la Terra. El Gresolet no sabia què pensar, va creure que potser aquella veu havia estat un xiulet del vent. Però la Lluna va continuar amb la seva queixa:
-És que no se m’acut cap nom! Nois, nois, sortiu, que l’estel ja està a punt de néixer!
Llavors al firmament van aparèixer una pila de cares d’astres i tots repetien: doncs sí que estem bé! Com és possible que encara no tinguem el nom decidit?
El Gresolet estava fascinat i no sabia que tenia un estel reflectit a cada nineta dels ulls.
La Lluna mirava i remirava tant que va ser prou llesta per descobrir el Gresolet repenjat a la figuera.
-Vaja, va dir. Mireu quin nen que no té son!
El Gresolet va sentir una sotragada.
-Com et dius?, va fer la Lluna mig distreta.
-Em dic Gresolet, va contestar amb por que la Lluna també es rigués del seu nom.
-Gresolet? Gresolet...! Gresol!, va repetir la Lluna. Com és que no se’ns havia acudit un nom com aquest? Companyes, companys! - va cridar. A l’estel li podríem posar Gresol. Què us sembla? És el nom d’aquell nen d’allà baix.
Llavors al firmament hi va haver gran rebombori d’astres que van enfocar la seva llum sobre la figuera. El Gresolet va quedar ben enlluernat de tant esclat de vivor i es va sentir un pessic encongit.
-Sí! Sí! El nom és bonic. No tenim cap estel que se’n digui - feien les veus estel·lars - Compte! Compte! Que ja s’acosta el moment...!
El Gresolet mirava el cel sense perdre’s res del que hi passava. Va veure com es formava un núvol petit que es va anar espessint, espessint. A cada instant que passava es feia més i més dens, fins que, tot d’una: plaaafff! Va explotar. D’allà mateix on havia espetegat el núvol en va anar sorgint un punt lluminós. De primer vacil·lant, però al cap de poca estona ja brillava radiant i seductor. L’estel havia nascut.
La Lluna va semblar que es treia un pes de sobre i va dir:
-És que un naixement, sempre és un naixement...
Arreu se sentia un esvalot de veus de joia que deien :
-Benvingut! Hola company! Et direm Gresol... És el nom d’aquell nen que ens mira des de la Terra, guaita’l!
El Gresolet encara era sota la figuera amb el cap enlairat; estava una mica alterat, però feliç. No havia pensat mai que veuria néixer un estel i encara menys que li posarien el seu nom. Es va fregar el front pensant que potser somiava, però no, no somiava.
Allà dalt al cel hi havia aquell puntet lluminós que li somreia. A més, altres fesomies es dibuixaven aquí i allà i també es mostraven contentes. Fos el que fos, tenia la seguretat que havia passat un cosa important. I ell l’havia vista.
Potser els astròlegs ja ho tenien previst i estaven a l’aguait de tot aquell esdeveniment, però ell, el Gresolet, no n’havia sabut res fins que ho havia vist. Per a ell, havia estat una sorpresa que no oblidaria mai.
La Lluna i alguns astres li van dir que tenir un estel que es digui el teu nom és un signe de bona sort, ho sents Gresol?- deien.
El nen va sentir per primera vegada que li deien Gresol. Dit així, Gresol, li va semblar un nom preciós i va decidir que des d’aquell moment voldria que tothom li digués Gresol, i pobre del que se’n rigués. Ningú no s’atreviria mai més a riure’s del seu nom. I tant, que no! A més, ara tant se li’n donava, ara el seu nom ja li agradava.
Va mirar el petit estel, el nounat, i amb complicitat li va dir:
- Bona nit, amic Gresol, ja ens anirem veient! Va entrar a casa feliç, els gats el van seguir.
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dimecres, 16 de gener de 2013 21:26 |
.jpg)
La nit de divendres passat moria l’actriu de teatre i cimena Anna Lizarán.Les mostres de condol s’han estès arreu .Familiars ,amics, directors,actors,admiradors.…Tots ens dolem d’aquesta pèrdua.
Només feia uns tres mesos que sabíem que estava malalta però la malaltia se l’ha emportada lluny del costat dels que l’estimaven i la coneixien de més aprop i també dels que l’admiràvem i l’estimàvem sense tenir-hi un tracte proper.
Perquè l’amor en la distància també és possible.Només calia veure com interpretava els personatges que representava per admirar-la.I només calia sentir-la parlar amb el seu tarannà franc i senzill per estimar-la.
Era una gran treballadora,a l’any 1974 va anar a París per estudiar mim amb Jacques Lecoq i explicava que va ser dur.Tenia pocs diners,va arribar a París ben constipada i va passar dos dies plorant d’enyorança i també de debilitat física.
El senyor Lluís Pascual li va oferir entrar en el primer Teatre Lliure i també va ser un dels primers membres del grup teatral Comediants.Durant la seva carrera ha estat guardonada amb les millors distincions pel seu treball i a Esparraguera hi ha un carrer amb el seu nom.…Ha deixat una gran empremta, la Lizarán.La trobarem molt a faltar!!
-----------------------
Posada en el tema de la interpretació, vull donar les gràcies a totes les persones grans i petites que han fet possible un any més que poguéssim admirar Els Pastorets a S. Fruitós.Han estat uns Pastorets molt creatius!!
També agrair a la senyora Cristina Murcia, a la Directora de la Residència El Lledoner i les treballadores que van tenir la gran gentilesa de traslladar els residents al Casal Cultural perquè poguessin gaudir de la funció dels Pastorets, i així començar l’any amb un bon peu.Moltes gràcies!!
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dijous, 20 de desembre de 2012 07:54 |
.jpg)
COPIA DE REFRANYS ANTICSNadal en dimarts,dolent pels sembrats
Nadal en dimarts,festes a grapats
Nadal en dimarts,pa i vi de totes parts
Per Nadal,el dia més curt de l’any
Per Nadal,el llop no fa mal
Amoretes de Cap d’Any,per Nadal afanys
Cap d’Any gelat,molt pa assegurat
Pels Reis el dia creix i el fred neix
Nit de Reis estrellada,any de vi i de llocades
El dia de Reis parlen els estels
Amoretes de gener,per Pasqua muller i per Nadal bolquer
PER NADAL: FELICITAT
PER ANY NOU: PROSPERITAT
I PER SEMPRE: LA NOSTRA AMISTAT
MILLOR ANY NOU 2013.
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
dimarts, 11 de desembre de 2012 11:26 |
|
Amb aquest nom : Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC, es pot veure a Caixa Forum una extensa exposició de peces arqueològiques procedents de grans col.leccions públiques internacionals,i diversos documents antics i contemporanis.
Es tracta de conèixer una mica més aquesta cultura del Pròxim Orient antic. Diuen que la Bíblia,l’Alcorà i diversos mites i textos grecs ja en feien referència. Es tracta d’una cultura en gran part sepultada,arrasada per la fragilitat dels materials empleats en les seves construccions (la pedra escassejava) i també per part del temps i de l’acció de l’home.
Diuen que en la primera ciutat anomenada Uruk,es va crear la primera xarxa de comunicacions, es van desenvolupar jerarquies socials ,l’escriptura,el càlcul…també les manifestacions culturals,etc.
La cultura mesopotàmica és menys coneguda que la cultura grega o l’egípcia; per tant ,em va semblar molt interessant anar a veure aquesta exposició que ens brinda Caixa Forum.
I també vaig aprofitar el viatge d’anada a Barcelona per veure una pel.lícula que ja feia alguns dies que esperava que s’estrenés.Una pel.lícula del director Cesc Gay.
Les històries que explica Cesc Gay, interpretades per un elenc d’actors i actrius de tanta categoria i professionalitat com son els que intervenen en “Una pistola en cada mano”, no em podia decepcionar,per força m’havia d’interessar.I així va ser.Normalment,quan se’n sap,se’n sap!
Vaig tornar a casa una mica cansada, però potser, una mica més informada,almenys això espero.
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
divendres, 3 d'agost de 2012 19:06 |
.jpg)
A La Residència Lledoner,divendres 27,es va calebrar el Tercer Sopar a la Fresca. En primer lloc vam poder veure un espectacle magnífic interpretat per residents,familiars i altre personal de la Residència.Un espectacle musical que ens va sorprendre per la seva qualitat,sentit de l’humor i alegria.
Diverses cançons conegudes van ser interpretades esplèndidament pels artistes,que anaven tan ben abillats que van fer esclatar els aplaudiments del públic des del començament fins a l’acabament.Van ser unes caracteritzacions d’alt nivell.
Va ser una bona estona de distracció que cal agrair a tots els que la van fer possible.Després,amb els ànims contents,vam fer un bon sopar a la fresca,encara que de fresca no en feia gaire.Millor que fes calor que no pas pluja,per aquest vespre de festa.
Com que s’hi estava prou bé,després del sopar,encara van continuar les cançons i bones interpretacions dels residents,familiars i tothom qui va voler participar-hi.
A més d’unes hores agradables,ens vem sentir acompanyats i compresos i això són com gotes de rosada pel cos i per l’ànim.Gràcies a tots!
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
divendres, 27 d'abril de 2012 11:03 |
Vaig anar a veure la pel·lícula Blancanieves Mirror, Mirror. Entre altres motius tenia ganes de veure els vestits que s’hi lluïen perquè són creació de la gran dissenyadora Eiko Ishioka (12-7-38 / 21-1-2012). No em van pas decebre. També perquè és dirigida per Tarsem Sigh. Ja sé que el crític de cinema Luís M. Álvarez l’ha deixada molt malament a la peli, ha escrit d’ella d’una manera molt negativa. No en vaig fer cas d’aquesta crítica, em feia gràcia veure el conte clàssic de la Blancaneus, explicat d’una manera més moderna i vaig deixar de banda aquesta opinió.
Els nans són presentats com uns marginats de la societat perquè són baixos d’estatura i s’agrupen en el bosc per convertir-se en lladres. La princesa aprèn a lluitar per les coses que vol, sense esperar que li donin tot fet. A més té un gran sentit de la justícia social i sap molt de ballar. La madrastra és dolenta, dolenta, com a totes les versions que es coneixen. És una harpia, mentidera, ambiciosa i cruel; però a més, a més, s’hi volia casar ella amb el príncep!! El príncep, de primer, està una mica despistat però es va posant a rotllo de mica en mica. Una de les coses que no canvia, és que la princesa es casa amb un príncep. La princesa no es casa amb un llenyataire o un viatjant de comerç no, aquí encara no s’hi ha arribat.
Potser en el món real també hauria de ser així. Que els prínceps i princeses es casessin entre ells. Encara que no hi hagués gaire personal per triar i encara que s’haguessin de casar amb prínceps i princeses lletjos o lletjas. Sí, perquè per un cantó volen ser com els altres mortals, o sigui, que es volen casar per amor -que això és molt bonic- però per l’altre cantó no volen pas deixar anar els privilegis que tenen. I pel que es veu, en alguns casos, encara no en tenen prou.
Tornant al conte de la Blancaneus em va fascinar i seduir força, veure que la princesa (Lily Collins) el dia que es casa amb el príncep lluïa un vestit, fantàstic, de color blau cel. Tots els vestits que es veuen a la pel·lícula em van semblar espectaculars. Però el de núvia em va fer somriure agradablement perquè jo també em vaig voler casar amb un vestit blau cel. I les sabates també les vaig portar blau cel. Tot blau cel!
Teresa Riquelme
|
|
Cultura
|
|
Escrit per Administrator
|
|
divendres, 13 d'abril de 2012 11:05 |
Vaig decidir anar-hi i així ho vaig fer.Mentre el tren em portava a Barcelona,em mirava el paisatge, prou conegut, i pensava que una bona part del trajecte, era lletjot.Una fàbrica parada prop del riu,ametllers florits i alguns arbustos també florits.En general però el panorama que es veu des de les finestres dels Ferrocarrils de la Generalitat, no el trobo gaire pintorecs.Cert que passem per davant de la serralada de Montserrat, que sempre anima. I també veiem el riu,que va serpentejant,ara el veus,ara no el veus (quest dia era de color de xocolata).
Naus amb teulada d’oralita.Una casa enderrocada prop d’un pont,més fàbriques desertes,parades,aniquilades…Arribem a uns horts, beneïts per Sant Vicenç.Alguns noms de poblacions sí que són bonics; com és ara el Palau, de sant Andreu de la Barca i altres…En el tren,una colla de joven enriolats,l’idioma que predominava era el castellà.
CaixaForum va obrir portes fa deu anys i és per aquest motiu que s’ha organitzat aquesta exposició titulada: Goya.Llums i ombres.Són noranta-sis obres les que es poden veure i admirar del gran artista Francisco de goya, i procedeixen del Museo Nacional del Prado.Paga la pena aprofitar aquesta oportunitat que ens brinda CaixaForum.M’hi vaig entretenir força,només em vaig saltar les terribles escenes de la Tauromàquia.
A més també s’hi pot veure una altra exposició ben interessant:Eugène Delacroix (1798-1863). Aquestes pintures han vingut del Museo del Louvre.També es tracta d’una exposició molt completa d’aquest important pintor francès.Vaja, que és possible que algún altre dia encara hi torni ja que,tot d’una, em vaig sentir una mica encaparrada i vaig sortir fora del museu.
Feia un sol molt bonic i ho vaig aprofitar per passejar-me una mica per la placeta,just a l’entada de CaixaForum; i mai dirieu a qui hi vaig veure! Doncs, m’adono que em ve de cara un senyor prou conegut, es tractava de l’expresident Pascual Maragall.Ell també es passejava,semblava que anava sol però no que no hi anava.Un home jove, que portava ulleres fosques el seguía a poca distància.No sé si finalment van entrar al CaixaForum…
Teresa Riquelme
|
|
|
|
|
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 Següent > Final >>
|
|
Pàgina 1 de 4 |
|
|
|
Frases/Dites
No s'ha de tenir por a la competència,
sinó a la incompetència. |
|
|
Propers Esdeveniments
|
|
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Il·lustracions, dibuixos, ninots... (1334) 
Bicioses de la BTT (1510) 
Despertaferro (1420) 
Sisbemessanapren (1548) 
Escripcions (1492) 
Sant Fruitós Decideix (877) 
Sant Fruitós en Blanc i Negre (757)