A casa, quan hi vivia la iaia Montserrat, tots els mals es curaven amb herbes.
Als fogons sempre hi havia unes quantes olletes d’alumini mig tapades que contenien les herbes i que en les seves ebullicions desprenien unes aromes intenses, espirituals, quasi màgiques, que impregnaven tota la cuina.
La vaig conèixer quan va desembarcar a l’escola amb només una minsa tripulació familiar: el seu marit i les seves dues filles.
Al primer cop d’ull ja em va semblar encisadora: rossa, alta, prima, decidida... un cosset fi, delicat, quasi cristal·lí, però sostingut per unes extremitats potents i fermes, com un veler de paper a damunt d’una closca de nou seca.
Amb molt de gust li faig arribar la meva valoració de la situació mundial del nostre planeta, després de l’experimentació a què vaig ser sotmès pel prestigiós científic nord-americà de la NASA, James Vainventán, que em va traslladar mentalment dos segles endavant. Concretament, vaig poder contemplar l’any 2205.
Passades les nou del matí, només amb un breu retard, fa entrada a l’estació de Sants el tren Euromed de Renfe procedent de València. A l’aturar-se, enmig d’un gran enrenou de passatgers que baixen i pugen, hi trobem a la família Recasens, de Miravet, a la Ribera d’Ebre. Vénen entusiasmats per assistir a la festa del Club Super3, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc.
Aquesta és una expressió exclusivament santfruitosenca, que caldria preservar, esperonant la seva utilització, com a normalització i riquesa del nostre lèxic popular.
Josep Pericall era un inventor d’estar per casa, la seva dona, Roseta, bé prou que ho sabia, també l’escala i el barri sencer.
Però tanmateix en Pericall persistia en la seva dèria de trobar l’invent global que ajudaria a ser més feliç a la humanitat sencera.
Fins aleshores en Pericall només havia ideat petits artilugis mecànics, que feien la delícia dels seus veïns, com el carilló de corda pel campanar de l’església del barri que tocava a hores, a misses, a festes i a difunts; o el ninotet que donava la benvinguda, movent els braços, als forasters per les festes; o el porter manual, que consistia amb un mirallet penjat a la façana, a prop d’una finestra per descobrir des de dintre qui tocava el timbre i si convenia, despenjar la clau amb una politja.
Aquest poema el vaig escriure el dia de la mort del Fruitós i l'he volgut tornar a recuperar ja que durant molts anys el Cafè del Mig va èsser un lloc cabdal de trobada cultural i d'esbarjo per a tots els santfruitosencs.
Tot recordant el Fruitós Descals i Rafart (1909-1992), del Cafè del Mig.
EL FRUITÓS, CAFETER DEL “MIG”
Se n’ha anat el Fruitós
petit i polit sense moure fresa
tot el seu encant
el davantal blanc, passant el manyoc
servint clientela.
El somni més gran
es mou bategant al seu cor inquiet
quan feu realitat
dintre Sant Fruitós, complir un desig :
« El Cafè del Mig ».
La boira de fum
dels homes “contrant una botifarra”
retorna a la nit
l’esperit més ric, entorn de la taula
un lloc de trobada.
Si el poble en dol
li dona futbol, música i biblioteca
la Festa Major
taules carrer avall, “vermuts i sarau”
guarnides de grèvol.
I a glops de « suau »
s’esbraven els anys d’una cantarella :
“Marxant un cafè
amb gotes d’anís, caldo pel Lluís
i un joc de cartes!”.
Se n’ha anat el Fruitós
petit i polit sense moure fresa
tot el seu encant
el davantal blanc, passant el manyoc
servint clientela.
La Tina ja fa uns quants dies que ha arribat i s’ha instal·lat a sota els porxos de Cal Mateu per refer els nius, pondre-hi els ous i esperar que en surtin els pollets.
Si fa o no fa, la mateixa dolça espera dels veïns del carrer, que compten els dies que falten per celebrar les enramades.
El Conreu, cultura i informació. Entitat sense ànim de lucre exp. 35833 ( llei 34/2002 )
Santfruitosdigital.cat no es responsabilitza ni necessàriament subscriu les opinions que manifesten els nostres col·laboradors
Il·lustracions, dibuixos, ninots... (1334) 
Bicioses de la BTT (1510) 
Despertaferro (1421) 
Sisbemessanapren (1548) 
Escripcions (1493) 
Sant Fruitós Decideix (878) 
Sant Fruitós en Blanc i Negre (758)